De camí cap a la tercera xemeneia, van tornar a veure aquell home que els estava seguint. Així, tots tres decidits, es van amagar darrere una paret per veure qui era. En passar, van veure un home que semblava bastant tímid i... Sorpresa! Portava a la mà una altra noticia del Diari de Sabadell del 1925. En veure això, van sortir tots tres i el Carbonet per parlar amb ell:
–Escolta, tu! Per què ens segueixes?
–Jo... us seguia perquè a vosaltres us veig molt valents i jo sóc molt covard –va dir l’home amb veu trista.
–Per això? –preguntà el Zequi.
–Sí –contestà l’home.
–I què portes a la mà? –va dir la Maria.
–Porto una notícia que parla de l’anell, però no entenc la pista, per això us seguia a vosaltres.
–I per què vols l’anell? –va dir l’Antoni.
–Perquè ningú vol ser amic meu, ni cap noia vol ser la meva nòvia i amb l’anell segur que em faig ric i tothom voldrà ser el meu amic i la meva nòvia! Hahahaha!
La Maria, a qui no va fer cap gràcia que volgués quedar-se l’anell, li va dir:
–I per què hauries de quedar-te’l tu, l’anell?
–Perquè sóc el fill de l’home que netejava la xemeneia.
El Toni va dir…
–Va, ajuntem les parts del diari i així veurem què hi diu..., que en tinc moltes ganes, home!
L’home va llegir tot el diari i a l’altra meitat hi deia…
Diari de Sabadell. Dilluns dia 18 de maig de 1925
Noves declaracions del lladre de l’anell:
Si el voleu trobar
una xemeneia haureu de buscar
però no la podreu trobar
perquè entre la natura la vaig amagar.
Seguirem informant. La redacció.Tot es van quedar molt pensatius per tal d’intentar endevinar la pista que hi havia escrita al diari.
La Maria, tot pensant, va preguntar a l’home com es deia:
–Em dic Josep Maria.
–Molt bé, Josep Maria, pot venir amb nosaltres per buscar l’anell, així ens ajudarà. No l’hi hem dit encara, però hem trobat un mapa a l’anterior xemeneia i ara anàvem cap a la tercera, però... Fixi’s en la quarta xemeneia; segons el mapa, és al costat del bosc... Crec que ja sé on pot ser!
–Ah, sí? –va respondre el Toni.
–Crec que sí. A veure, diu que està amagat a la natura, oi? Doncs haurem d’anar cap al bosc.
–És clar! –van dir tots alhora i van anar tots junts cap al bosc.
Un cop allà, anaven tots buscant alguna pista, però no sabien què buscar.
–Què busquem, exactament? –va dir el Zequi
–Doncs la xemeneia de vapor –va contestar-li en Toni.
Però aquí només hi ha arbres!
–Busca, Carbonet! Que amb el teu olfacte segur que la trobem! –li va dir en Josep Maria.
Però la veritat és que ja feia una estona que buscaven i no trobaven cap xemeneia. Així que la Maria, que ja estava cansada de buscar, es va recolzar en un arbre per descansar i, de cop...
–Què passa? Això es mou!
I de l’arbre en va sortir una porta secreta.
–Jo vinc amb tu –va dir la Maria a en Toni, i ell li va somriure.
–Doncs jo també –va dir el Zequi. I en sentir que la Maria hi volia anar, va canviar d’opinió.
En Josep Maria no volia quedar-se sol, així que tots quatre van entrar a dins de l’arbre i van caminar per un passadís secret que els va portar fins a la quarta xemeneia.
–Nois, veniu. És aquí! Hem trobat la quarta xemeneia –va dir el Toni, que havia arribat el primer.
En apropar-s’hi, de seguida va veure alguna cosa que brillava. Era l’anell robat de la senyora Turull.
–Ostres –va dir la Maria–, l’hem trobat! Ara només queda buscar l’anell.
–Em sembla que hem arribat tard –va dir en Toni.
–Per què? –van preguntar tots alhora
–Perquè, mireu, aquí hi ha la caixa, però està buida.
–No pot ser que algú altre arribés abans que nosaltres –va dir el Zequi.
–Potser mai no va existir cap anell... –va dir la Maria amb veu trista.
–Sabeu què? –va dir a tots en Josep Maria–. Que no em fa res no haver trobat l’anell, perquè us he conegut a vosaltres i el Carbonet i ara tinc amics nous per poder explorar i buscar nous tresors.
Tots quatre, en sentir això, es van adonar que en Josep Maria tenia raó i que s’ho havien passat molt bé.
Així que van decidir passar la resta de tarda jugant al bosc tots junts. Però en Toni encara tenia l’anell a la butxaca, així que, quan ningú no el veia, va agafar la Maria i li va regalar l’anell i des de llavors va ser el seu secret d’enamorats.
Va tocar un arbre, va prémer un botó i l’arbre es va transformar en una torre que tenia escales i, a dalt, una xemeneia.
–Era la quarta xemeneia! –van dir tots quatre.
Van pujar i van resoldre el problema, van trobar una caixa amb un anell dintre amb brillants i així es va resoldre el problema.
Un final molt ben escrit! Felicitats!
ResponElimina